Obric els ulls, m’adono que estic viva, sóc conscient que m’he despertat. Senc son, els llençols, els ulls, fins i tot l’ànima em pesen i no voldría aixecar-me. Senc que tampoc desitge tornar-me a dormir. M’aclaparen els pensaments que aguaiten la meva ment. Alguns fins i tot em fan por, però per uns instants senc plaer deixant-los créixer. No sé donar-li resposta a cap de les meves preguntes, però no dedique massa temps a cadascuna d’elles per a resoldre-les. M’aixeque cansada, física i mentalment. Avorrida, no tinc ganes de fer res. Res em motiva. Senc que he arribat a un lloc, a un moment en el qual em trobe perduda i no tinc cap motiu pel qual esforçar-me a sortir d’aquest forat. Sé que m’he ficat en un laberint. Crec que el millor serà, no pensar-ho.  

Però, un moment! Que estic dient? No puc continuar així. He d’esbrinar que és el que em passa. Com he pogut arribar fins a ací? Com he pogut deixar que s’apodere de la meva ment tant pessimisme? On han quedat les meves il·lusions, els meus somnis i les meves emocions? Què ja no tinc objectius i projectes pels quals esforçar-me i lluitar?

A veure, t’estàs escoltant? Ara pretens solucionar tot el que no has fet durant mesos?, Creus que tot va a ser tan fàcil? Portes molt temps sola, sense cridar a cap de les teves amigues, sense sortir, sense fer coses noves, sumida en una rutina barata i senzilla, freda, trista i submissa. Ara creus que la gent estarà esperant la teva cridada? Creus que vas a donar un gir a la teva vida? Penses que tot va a canviar?

Però si aquesta il·lusió saps que és passatgera. T’ha passat milers de vegades. Molts matins t’ha succeït el d’avui. Et despertes i penses que tot va a canviar si tu vols, comences a crear objectius del dia, fins i tot del mes i mai els complixes. Perquè ja no tens forces per a intentar-ho, perquè estàs cansada.

No. Avui sé que serà diferent. Realment vull solucionar els meus problemes. Saber que ha succeït. I deixa’m, vull pensar positiu i tu no em deixes.

Doncs ànim. Jo et deixe que tornes a ensopegar amb la mateixa pedra de sempre. Després vindràs plorant. Ves i pregunta’t.

Que puc fer? Qui sóc jo? Em semble en alguna cosa a qui volia ser, als meus ideals, als meus projectes de vida? Què m’ha passat?

Quant temps sense saber de tu! Feia tant que no em preguntaves que pensava que mai esbrinaries les teves respostes. Saps? He estat escoltant les teves pròpies converses des de fa molt, i vas arribar a convèncer-me que mai aconseguiries la valentia de donar un pas a davant. Però avui, crec que ho has donat i que podem aconseguir-ho. Parlaves sobre que et senties perduda, doncs ara, si tu em deixes, vaig a contar-te una cosa.

A un laberint pots arribar de moltes formes, però normalment et submergeixes en ell sense adonar-te. És evident, et sents perduda. Ets incapaç de recordar com vas poder arribar a aquesta situació. No entens que camins t’han dut fins a aquest moment de confusió. En un laberint, sents el temps d’una forma molt distinta a com la senties fora d’ell, en la teva vida plena de somnis, motivacions. L’espai t’incomoda. La teva ment reflecteix els teus nervis, que desemmascaren i afloren els teus més profunds pensaments i sentiments. Les teves emocions et desequilibren, et fan trontollar. Et sents perduda sumida en un cúmul de dubtes, de preguntes amb forma d’espiral que mai cessen de girar i agafar noves formes,que et conduïxen a un debat confús entre totes les teves

personalitats, la teva ment, els teus “jo” que mostres en cadascun dels intants del dia…

Probablement el laberint s’hagi convertit senzillament en la visió que tens de tu mateixa i de la teva situació actual i inevitablement ho reflecteixes i enfoques al teu ambient, el teu entorn, la teva societat. I la societat ens incita a aquest sense viure de vida laberíntica. Però realment ella no té la culpa, tu has oblidat la responsabilitat que tens amb tu mateixa i ella l’única cosa que ha fet ha sigut construir , juntament amb la teva ment, una realitat on podies viure tranquil·la, dormida davant la realitat. Però com a conseqüència, havies de sentir dolor, angoixa, tristesa, sofrir la soletat. Et vas ancorar a ella, doncs encara estant sola, et senties segura davant el que ocorria en la realitat, aïllada del món sotmesa als reflexos de la teva ment, deixant-li fer del teu diari una imatge virtual.
Tu, abans de tot això, havies marcat un sender per a tu, però et vas deixar caure a la vora del camí i a poc a poc vas oblidar el motiu pel qual caminaves, cap a on et dirigiries i solament pensaves en que estaves cansada buscant excuses per a no tornar a aixecar-te. Però avui decideixes veure de nou el camí, i a pesar que ho veus borrós i no recordes els motius pels quals lluitaves ni cap a on et dirigies, decideixes aixecar-te i començar a caminar. Caminar, això és l’important. No deixar de caminar, buscant el teu rumb, o deixant que ell et  trobe a tu. Ser conscient que mai has de deixar d’observar, qüestionar, aprendre, crear, inventar, jugar… Amb el transcurs dels anys, anem oblidant sentir cadascun dels nostres passos, cadascuna de les portes que obrim, cadascuna de les nostres decisions. Somiar, seguir somiant i creant il·lusions per les quals enfrontar-nos cada dia, escrivint motius pels quals seguir caminant. Així, igual que vas entrar al laberint, assoliràs sortir d’ell, si tu vols. Observant les petjades que vas deixar en la sendera i les reflexions que et plantejaves amb cadascuna de les pedres amb les quals ensopegaves. Poc a poc, aniràs recordant qui ets, i que és el que vols per a tu, aflorant les teves emocions i lluitant pels teus somnis, crearàs una forma de viure personalitzada per a tu, en cada instant i per a cada racó de la teva història.

Gràcies. Senc haver tardat tant temps en dedicar-te atenció. Estava tan preocupada amb descobrir la sortida que no em vaig parar a observar i a preguntar-me. Ara entenc que he de fer. He sentit i recordat que és el que ha ocorregut fins a avui. Quins han sigut les meves caigudes, els meus objectius oblidats, les meves decepcions i contradiccions. Comence a entendre perquè em trobe perduda, i com he de sortir d’ací

Potser, jo hauria de parlar un poc menys i escoltar més. Deixar que les coses ocorrin, sense precipitar-me, sense preocupar-me pel que vindrà després. En veritat, hauríem de seguir la nostra sendera sentint els nostres passos alhora, seguint el mateix ritme, amb el mateix rumb.

Ara som conscients de que estem ací. Comencem, junts, a caminar.